dimarts, 9 d’abril del 2013

Un conte de Manuel Baixauli


Ens toca obrir la porta del període de la Decadència i conèixer el nostre barroc català. Ja sabeu com m'agrada agermanar els moviments antics amb els nostres escriptors contemporanis. M'imagino que tothom coneix Velázquez i que tothom ha vist les seves Menines. Llegiu aquest esplèndid conte de Manuel Baixauli i també llegiu-vos l'enllaç que us poso del pintor. Després escriviu sobre el conte, me'n feu el comentari (a la llibreta d'escriptura). Tingueu present que per Manuel Baixauli “Narrar és seduir i per seduir el lector no li pots satisfer tota la curiositat, oi? S’han de deixar zones de penombra”. 

Intrús

Com se'm va ocórrer que aquella porta duia als lavabos? Ara ho pense i comprenc que una institució com el Museu del Prado ha de tindre, per lògica, els serveis ben senyalitzats. Vaig entrar a una estança en penombra, on un cavaller pintava un llenç enorme, amb unes criatures xaparres, anacrònicament vestides, i un gos per models. Feia tuf de vernís. Avancí caut, en silenci; no volia trencar la concentració del pintor. Ningú, ni tan sols el gos, em concedí importància. Hi havia un espill. M'hi vaig plantar davant. On confiava retrobar-me, uns turistes japonesos m'observaven atònits.

Després d'haver-me fet el comentari, per què no busqueu aquell quadre que recordeu haver vist alguna vegada? Un cop l'hagueu trobat, entreu-hi i m'ho expliqueu. De manera breu. Com ho fa el nostre escriptor. De puntetes. Sense fer soroll. També a la llibreta d'escriptura.