dilluns, 6 d’abril de 2015

Ausiàs March més enllà del segle XV

D'Ausiàs March a Maragall i Palau i Fabre



 Ausiàs March

 Joan Maragall
 Josep Palau i Fabre

Aquests dies, després de treballar Ausiàs March, el continuarem rastrejant en poetes del segle XX com Joan Maragall i Josep Palau i Fabre a través dels seus Cants espirituals.


Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre,
¿què més ens podeu dar en una altra vida?

Per‘xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... ¡i temo tant la mort!

¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
aquest cel blau damunt de les muntanyes,
i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
i no voldré més cel que aquest cel blau.

Aquell que a cap moment li digué «Atura’t»,
sinó al mateix que li dugué la mort,
jo no l’entenc, Senyor; ¡jo, que voldria
aturar tants moments de cada dia
per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...
¿O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, ¿què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
i el compte de lo molt, i el poc i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?

¡Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; ¿i no podria
esser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
¿me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà  veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria esser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
¿per què aclucà’ls cercant un altre com?
¡Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, ¿qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
¡Sia’m la mort una major naixença!

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu –i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?

¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te. Ets.
                                                                                       París, 14 de maig del 1950



   
D'Ausiàs March a Vicent Andrés Estellés



El poeta Vicent Andrés Estellés és considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània i el poeta més gran que ha donat el país Valencià des de l’època d’Ausiàs March.


Com March, Estellés és una veu poètica intensa i potent, i que té com a temes principals l'amor, o el sexe, i la mort. Estellés llegí i paí els seus clàssics valencians (Ausiàs March, Roís de Corella, Jaume Roig, Jordi de Sant Jordi...) i el seu mestre fou March.  



ACÍ

``Deixant amics e fills plorant entorn''
                                          AUSIAS MARCH.

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.
D'ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,
envers la catedral. Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys
d'Ausiàs March, perplex amb la vivacitat
dels poetes locals, de l'Horta de València.

Jo soc aquest que em dic... Es colpejava el pit,
el puny com una pedra, insistint foscament.
I se'n tornava a casa, irritat, en silenci,
barallant l'epigrama ple de dificultats,
unes banalitats del tot insuportables.
Un dia es va morir com es mor tot el món.
Jo soc aquest que em dic... Agafats de les mans,
vàrem llegir la làpida. I seguírem, després,
pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.
I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.
Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura
d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,
que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.
El carrer de la Mar, el de les Avellanes.
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.
De cos present. Jo soc aquest... Un sagristà
de la Seu em contava com referen el cos
d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d'ossos.
Un migdia de llum exasperada, anàrem
a Beniarjó; collires unes flors en un marge:
les volies deixar en aquelles ruïnes.
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem
Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després
a Gandia; tu duies les flors a la mà.
En eixir de Gandia les llançares a l'aire,
a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.
Jo soc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,
la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua
com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

 
  D'Ausiàs March a Narcís Comadira


Falconeria

Ara sóc un falcó i sobre la mà m'aferro                                                    
del meu senyor. Respiro l'aire net del matí
i l'olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,
el fenc petjat, els vapors
que pugen de la terra.
Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré
des de dalt, quan en cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,
el rierol, la llebre esmunyedissa.
I els cavalls, els gossos i el senyor,
amb els seus cavallers i el falconer major,
patges i servidors, tots iguals de petits,
repartits sobre el prat...
Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),
mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.
Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor,
amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.


Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,
i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.


Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga,
vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(jo també sóc poeta). El cor em bat amb força.
I ara, en aquests moments, jo soc l'amo i senyor
del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,
pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el meu vol es va cenyint, calcula,
veu la llebre temorenca.
Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen
i un vertigen dolcíssim m'aclapara.
Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell
esquerpa de la llebre. No veig res, una força,
se m'endú cap avall, cap al pou del no-res,
i baixo com un llamp. Per quina
voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m'endú,
quins fils mouen les meves ales, quin foc
pot escalfar
tant la sang del meu cos?


Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,
olorosa de terra i de llentiscle.
Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.
El falconer major
em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...
Riurà el senyor amb els seus amics, després
i amb el meu caputxot tot ple de cintes,
em sentiré ridícul.


Allò que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!


La falconeria és la cacera amb aus rapaces ensinistrades i a l'Edat Mitjana no hi havia rei que no tingués els seus propis falconers. Ensinistrar-los, més que no pas un ofici és un art. El falcó no és un animal dòcil. És un príncep del cel.


D'Ausiàs March a Raimon




Com un puny, cançó de Raimon editada per primer cop el 1974, en el seu disc A Víctor Jara.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.

Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.



Com un puny, com molt bé deveu haver notat, és un text per a ser musicat i cantat i, s'ha construït a partir del referent ausiasmarquià: referent literari pel que fa al tema amorós i a la versificació. Us deixo l'enllaç del comentari que ha fet Josep Bargalló.

 

divendres, 3 d’abril de 2015

Ausiàs March

Per començar a introduir-nos en Ausiàs March, us deixo aquí un enllaç del blog de l'escriptor Jaume Subirana. Hi veurem com l'hispanista Robert Archer ens diu que March és un poeta complicat. March demana temps.

I també us deixo un vídeo:




A continuació podem sentir un parell de poemes d'Ausiàs March musicats per Raimon.

Quins tan segurs consells vas encercant



Veles e vents han mos desigs complir




I aquest vídeo  de la lectura dramatitzada al Teatre Romea: Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March, amb Elies Barberà, Pep Cortés i Joan Peris. Per gaudir de la poesia d'Ausiàs March com mai.




dissabte, 28 de març de 2015

Els nous trobadors i joglars

Enric Casasses
Josep Pedrals
Enric Casasses (1951) i Josep Pedrals (1979), malgrat pertànyer a generacions diferents, són un exemple dels nous poetes rapsodes del segle XXI.

A continuació tenim un vídeo i una entrevista a Enric Casasses, i també podrem sentir com recita alguns dels seus poemes.
A l'entrevista se li fa la pregunta: Quan vas començar la poesia era molt enganxada al paper, sense moure els llavis. I el que respon Casasses és justamnet el que hem estat treballant aquests dies a classe. 
Aneu a l'entrevista i llegiu la resposta que dóna. La vull recollida a la llibreta d'escriptura.



Si cliqueu aquí, hi trobareu la lletra de la sextina.


I ara ens toca conèixer Josep Pedrals a través d'aquest documental realitzat per alumnes de Comunicació Audiovisual de la Facultat de Comunicació Blanquerna i a partir d'algunes de les seves recitacions:

(l'eutrapèlia és la capacitat de moderació en el divertiment).


Aquí hi teniu la lletra del poema.
I hi afegeixo encara una audició emesa a Catalunya Ràdio el 21/7/2010.

Segons Pere Gimferrer, Pedrals és el continuador directe de J. V. Foix i Joan Brossa. Voldria que em poguéssiu dir el perquè d'aquesta valoració.

Els cantants-músics (cantautors) que divulguen poesia podríem dir que equivalen a un joglar o a un trobador? I els poetes-rapsodes com Enric Casasses i Josep Pedrals? Després d'haver sentit recitar Enric Casasses i Josep Pedrals i després d'haver-los llegit, què creieu que busquen com a poetes? I quin lligam creieu que mantenen amb la poesia sels segles XII-XIII (la trobadoresca)? (No hi ha lligans temàtics, per aquí no us hi heu de moure).